Que el coronavirus és “daltònic” i no respecta fronteres, és prou evident a dia d’avui, de la mateixa manera que, lluny de ser el gran igualador social, te una incidència més forta en les capes més vulnerables de la societat. Després de casi dos mesos d’afectació a Europa, les respostes governamentals difereixen significativament d’un país a un altre, fins i tot entre països veïns, i s’està demostrant que no hi ha una sola pandèmia global, sinó moltes, i cadascuna modelada per la seva pròpia lògica nacional. 
El COVID19 constitueix una prova d’estrès enorme per tots els països, una prova que posa en evidència les seves estructures socials i la seva cohesió interna, al mateix temps que apareixen les “identitats nacionals”, no des d’un punt de vista de pertinença a un nació, sinó des de la seva pròpia memòria i aptitud democràtica. 
La transmissió del virus ha posat de manifest règims de gestió de la pandèmia molt diferents. Espanya, un dels països més afectats d’Europa, va imposar un confinament estricte per retardar la propagació del virus i alleujar la càrrega dels hospitals. Dit d’un altre manera, el distanciament social és per llei una qüestió de control social i policial.
Països com Noruega, Dinamarca, Suècia i amb similars mesures, Alemanya i Holanda, han optat per fer front a la crisis lluny d’un confinament draconià i optant per la gestió del distanciament social a través de l’autoregulació. S’han donat les instrucció als ciutadans perquè assumeixin una responsabilitat individual, un marc social basat en la confiança mútua, que substitueix el control estatal i policial. En altres paraules, s’ha empoderat la ciutadania a lluitar contra la pandèmia de forma coresponsable i compartida. En aquests països, el confinament total mai s’ha considerat sostenible a llarg termini. Molt lluny d’aquesta realitat, aquí molts polítics i opinadors públics subscriuen el mantra que aquest “model nord europeu” no és aplicable a la nostra societat. Aquesta mirada monocromàtiva contra la lluita del virus, més enllà del debat sobre la salut i l’economia, portarà grans costos per al teixit social. Si les escoles i guarderies tanquen durant setmanes, mares i pares s’han d’absentar de la feina o han de gestionar de forma utòpica el teletreball. I això s’empitjora amb els treballadors de sectors crítics, com l’assistencial i el sanitària, que obliga a posar en risc familiar més vulnerables, com avis, per la criança dels més petits. El confinament pot funcionar per a les classes mitjanes i altes, amb cases amb un rati de m2 superior a la mitjana i amb feines molts més acomodades al teletreball. En una societat en què la igualtat de gènere i els drets dels nens són primordials, les escoles són institucions clau, sobretot per als nens desfavorits, i les famílies monoparentals o les famílies de rentes baixes.
Ens hem de preguntar si les opcions polítiques de gestió de la crisis a tot el món, es fan estrictament per motius científics racionals, o si reflecteixen restriccions de control social per encobrir les mancances de cada país. L’estat d’alarma de l’Estat Espanyol no deixa de ser un 155 per controlar totes autonomies. 
Assumint que el distanciament social és una necessitat i un objectiu compartit, l’elecció crucial és entre assolir-lo mitjançant les amenaces de multes i detencions, o bé mitjançant recomanacions que apel·lin a una responsabilitat individual compartida.
En altres països, el camí escollit potser semblar menys dràstic, però possiblement és més exigent, ja que substitueix el control social per l’autoregulació cívica. No podem renunciar a una societat amb ciutadans com a éssers ètics i responsables. De fet, aquesta pot ser la millor manera de desenvolupar la reciprocitat que és el distintiu d’una societat democràticament madura: la confiança mútua entre els ciutadans i entre els ciutadans i l’estat.
*Regidor d’ERC