
- Susan Galí
- Data de la publicació: 7 juliol 2023
-
Comparteix:
Seré un picot al bell mig de les institucions
El passat 22 de juny va ser l’últim dia d’escola per a infantil i primària. Arriba l’estiu i la impossibilitat de fer compatible la feina amb la cura dels fills i filles durant els mesos de juliol, agost i setembre. Ni Més ni menys que 54 dies lectius sense escola.
No em sorprèn l’angoixa, maldecaps i queixes que tota família viu i experimenta setmanes abans de l’últim dia escolar, i més encara aquelles famílies monoparentals o aquelles que no tenen una xarxa de suport ampli. El que em sorprèn és que sovint sento moltes famílies exigir a l’escola l’obligació de cobrir tot el que la nostra estructura familiar no pot satisfer.
Penso que no és just que demanem a l’escola les mancances polítiques sobre conciliació que institucions, empreses i sindicats haurien d’abordar. Conciliar no vol dir només proporcionar flexibilitat horària i permisos laborals. Conciliar és buscar un equilibri i una coexistència del temps de vida laboral, el temps de vida familiar i el temps de vida personal. Avançar cap a una societat que garanteixi l’equilibri personal i social de totes les persones, ha de ser un objectiu polític bàsic.
Els casals, colònies i campus d’estiu i els familiars propers, són algunes de les solucions més comunes per les que opten les famílies per a la cura dels infants. Així l’estiu esdevé a més un temps de desigualtat d’oportunitats educatives per als infants i joves. Tots sabem que les activitats de pagament suposen un gran esforç econòmic. Segons dades de la Fundació Bofill 80 hores d’activitats programades per a dos infants, suposa una mitja de 500 euros per família. En molts casos és impossible fer-se càrrec d’aquesta despesa econòmica.
És evident que el lleure continua sent un dels àmbits educatius més afectats per a les desigualtats socials i sovint les dones acaben sent les grans damnificades. A l’estiu moltes dones passen a la inactivitat (ni treballen ni busquen feina) per tal de poder conciliar el seu temps amb les necessitats familiars. Sovint el sou d’un treball remunerat no compensa les despeses econòmiques de la cura dels infants en període no lectiu.
L’Ajuntament del nostre municipi proporciona ajuts per al pagament de les quotes d’activitats i menjador per a totes les propostes adherides al projecte “Activitats d’estiu 2023. Un estiu enriquit”. Però jo, personalment, fa dies que em pregunto si realment el nostre ajuntament reconeix la importància i funció vital del treball de cures. La nostra administració està visibilitzant i reconeixent que aquest treball el fan majoritàriament dones? L’actual (i antic) govern municipal està creant nous serveis que permetin la conciliació de la família, la feina i creant alhora nous jaciments d’ocupació? Està contemplant, amb una perspectiva feminista, el dret a la cura dels infants amb dignitat i sense precarietat?
Espero aconseguir respostes a aquestes preguntes (i a moltes d’altres) en aquesta nova etapa en què m’engresco, infiltrant-me al bell mig de les institucions i cavant com un picot fins a l’últim dia dels pròxims 4 anys de mandat.
Deixa un comentari