Relativisme

M’havia proposat fer un article que no parlés de la Covid-19, però és tan gran l’impacte del virus en les vides de la ciutadania que aquella pretensió sembla impossible de fer-la efectiva. Revisant doncs el plantejament inicial, el propòsit ara es fer un article que ajudi a relativitzar aquelles situacions a la vida que ens poden semblar fantàstiques o tràgiques en el moment que es produeixen. Òbviament aquest article i la metàfora que conta no serveix a aquelles persones que han patit d’una manera irreversible els efectes finals de la vida: la mort. 
O potser sí que fins i tot en aquests casos podríem aplicar una mica de relativisme i no deixar-nos portar pel drama extrem o pel dolor insuportable.
La metàfora diu així:
Un dia es presenta un fill a casa del seu pare tot content.
—Sabeu què, pare? Estic molt content perquè m’acaben de regalar un magnífic cavall!! És una noticia fantàstica.
Davant les poques mostres d’entusiasme del pare, el fill insisteix:
—Oi, pare, que és una gran noticia?
El pare, amb un escepticisme irritant per a qui està eufòric, diu:
—Serà per bé o serà per mal?
—Com que si serà per bé o per mal? No veieu que és un gran regal?
La cara tranquil·la i afectuosa del pare va servir de resposta concloent.
Al cap d’un temps el fill es presenta davant del pare amb la cama enguixada.
—Maleït cavall!! Anant a passejar em va tirar a terra i em vaig trencar la cama. En mala hora el vaig acceptar!!
El pare respon:
—Serà per bé o serà per mal.
—Coi! No veu que tinc una cama trencada!! És evident que és una gran desgràcia!!
Més tard el fill es torna a presentar davant del pare amb una bona gran notícia:
—Pare, estic molt feliç. Gràcies a les estades a l’hospital per curar-me la cama he conegut una noia increïble. Ens hem enamorat i volem viure junts!! La vaig conèixer gràcies al fet que em vaig trencar la cama! Quines coses té la vida!
El pare, impertorbable, respon fatídicament:
—Serà per bé o serà per mal.
És evident que aquest conte, faula o història podria continuar indefinidament. 
I la lliçó que en podríem treure, potser, és que gairebé tot el que ens passa a la vida no és tan fantàstic o tan desastrós com ho valorem en el precís moment que ens passa.
Certament ara tothom ha fet moltes renúncies. 
Ha passat, i passa, por o angoixa pel present i pel futur. 
La seva llibertat ha quedat eliminada. La feina, completament alterada per excés o per defecte. Els projectes, ajornats en el millor dels casos. Les sortides, eliminades. Les trobades d’amics i els viatges, ajornats indefinidament.
Però també podríem recuperar coses simples que el frenètic ritme de vida ens havia fet oblidar. Escoltar més aquells amb qui convivim. Compartir amb la parella o els fills valors, experiències, comentaris, preocupacions i esperances. Recuperar hàbits de lectura, jocs o música perduts. Valorar millor les oportunitats de diàleg i comunicació. Estudiar, aprendre, enriquir-nos amb tot allò que aquesta poderosa eina de comunicació que és Internet ens ofereix. 
Valorar més adequadament que les possessions, els diners i l’ostentació no aporten gaire valor afegit a la nostra felicitat. Adonar-nos que, sovint, les coses més simples i senzilles són les més grans i completes per al nostre benestar i per al de les persones que estimem.
L’única queixa o objecció que podríem fer és que els déus podrien trobar maneres més suaus de fer-nos veure les coses que ens convenen. O potser, planament, és que nosaltres no les volem veure si les circumstàncies no ens col·loquen en una situació límit. 
Sigui com sigui, és en bona part a les nostres mans convertir totes les desgràcies insuportables en oportunitats que ens facin créixer com a persones. Fins i tot en el cas de la mort de persones estimades.