Rei en demèrit

Hi ha pocs dubtes que la irrupció del coronavirus ha estat perjudicial per a la ciutadania en general. Però, curiosament, sembla que ha estat beneficiosa per un únic ciutadà, el rei emèrit Juan Carlos I. Aquest singular personatge ha resultat ser, entre altres coses, un corrupte confés, un “campechano” fals, un usurpador de la representativitat democràtica, un cínic petulant, un assassí d’elefants, un vividor compulsiu i un amant desastrós. De fet la història dels Borbons ja feia presagiar un personatge poc exemplar.
Sabem que la Constitució estableix en el seu article 56.3 que la figura del Rei “és inviolable i que no està subjecta a responsabilitats”. És a dir, si el monarca robés el delicte existiria, però no se li podria aplicar la pena. La llei preval, doncs, per damunt de l’ètica i la justícia. Per evitar precisament conflictes de caràcter ètic els legisladors espanyols s’han procurat un segon recurs demolidor: el Rei no pot ser investigat. Ni en les actuacions derivades en exercici del seu càrrec públic ni les que es realitzen en l’àmbit de l’esfera privada. Això deixa en una impunitat absoluta el monarca. Si no es pot investigar mai s’arribarà a una possible sentencia condemnatòria. I sense sentència a complir ni possibilitats per fer-la complir no hi ha conflicte ètic ni moral. Això evita als polítics espanyols una situació molt incòmoda i injusta en el cas que una sentència condemnatòria no pugui ser complida. Quedaria en evidència que el principi d’igualtat entre ciutadans establert per la Constitució espanyola és una fal·làcia.
Però les penalitats dels soferts ciutadans no acaben aquí. El juliol del 2014, poc després de l’abdicació del rei Juan Carlos, s’aprovava una llei orgànica que anava encara molt més enllà. L’actuació pública i privada del monarca no podria ser investigada ni tan sols després que el monarca ja no ostentés cap càrrec públic. Això equival a concedir la impunitat perpètua al monarca i li pot estimular a realitzar qualsevol tipus de comportament delictiu amb la confiança que mai és podrà ni tan sols investigar. Absolutament inacceptable atès el comportament nefast de molts polítics.
Però encara en tenim més. Com és que el PSOE, el PP i Vox encobreixen la més que evident corrupció de la monarquia espanyola? Els seus vots han estat determinants per evitar les comissions d’investigació al congrés i que l’advocacia de l’estat presentés una querella en un assumpte que té ja moltes evidències de corrupció. Tantes que el mateix rei Felipe VI ha renunciat a l’herència monetària del seu pare per considerar-la fraudulenta (per cert, ho ha fet tard i massa parcialment).
La pregunta és pertinent, ja que la protecció exagerada de la figura del Rei podria arrossegar els partits que l’emparen en el descrèdit insostenible de la casa reial. Així doncs, com és possible que aquests partits s’atreveixen a assumir uns possibles enormes costos exercint una defensa tan aferrissada del monarca Juan Carlos I? Jo només en tinc una explicació. Per una banda tenim que segons la Constitució espanyola el rei és el símbol de la unitat i la permanència d’Espanya. I per l’altra banda també és el símbol màxim de la Transició del 1978. Deuen considerar que si la monarquia cau es podria posar en qüestió la Transició espanyola i la mateixa unitat d’Espanya. Tot això confirmaria aquella vella sospita que la Constitució espanyola va ser pensada per protegir el govern i no pas per controlar-lo.
Pel que fa a la monarquia, doncs, la Constitució ha evitat la seva condemna judicial. La legislació posterior ha evitat fins i tot la seva condemna ètica i moral. I el coronavirus està evitant la seva condemna social, ja que els mitjans de comunicació estant “ocupats” i la ciutadania “preocupada”. Però la situació serà cada cop més insostenible i és només qüestió de temps que els tres aspectes impactin en aquesta maltractada i pacient societat i aquesta actuï en conseqüència. Almenys en la catalana.