Fa ja quasi cinc anys que soc regidor i, per tant, assisteixo als plens convocats en què els càrrecs electes podem exercir la nostra funció política públicament. Durant aquest temps he assistit a plens que podria qualificar de moltes maneres: tranquils, tensos, multitudinaris, transcendents, emocionants, tristos, alegres, animats, productius, sorollosos, llargs… Però el que no recordo és un ple que l’hagi pogut qualificar de perplex. Excepte el de dimarts passat. I si el puc anomenar així és per dos fets que hi van confluir i que haurien de fer reflexionar molt serenament l’equip de govern.
El primer era una proposta de canvis que afectaven la plantilla i els llocs de treball de personal al servei de l’ajuntament. L’equip de govern portava a ple unes propostes que no havien estat consensuades amb el comitè d’empresa. A més, sembla que l’empresa va emprar un to massa arrogant i prepotent en les reunions amb el comitè d’empresa cosa que va provocar que aquest es sentís, lògicament, menystingut i maltractat. La resposta va ser tan contundent com massiva: el comitè convocava tots els treballadors al ple del dimarts per fer palès el seu rebuig a les propostes. El resultat també va ser tan fulminant com efectiu: l’equip de govern es va veure obligat a retirar les propostes i emplaçar el comitè a noves reunions. Però allò que em mereix perplexitat és la resposta donada en el ple per l’equip de govern: “Nosaltres estem negociant i volem continuar negociant”. Sembla difícilment compatible portar propostes concretes al ple per ser aprovades i al mateix temps negociar-les en un altre àmbit. Què pensaven? No complir els acords del ple si després s’aconseguia un acord amb el comitè? Impossibilitar acords amb el comitè al·legant que hi havia un acord de ple? Conclusions: felicitats pel comitè i els treballadors per aconseguir uns resultats brillants amb un mitjans tan elegants. Advertiment a l’equip de govern, actuar amb una mica més de humilitat no és dolent per aconseguir concòrdies i consensos.
La segona cosa que va motivar la meva perplexitat té la mateixa arrel que l’anterior: el posicionament prepotent de l’equip de govern va censurar el debat sobre una moció d’ERC per recuperar l’antic solar de les casernes de la guàrdia civil. Certament, hi havia un informe del secretari (que pensem recórrer) que deia que es podia estar incomplint el ROM, però que en qualsevol cas deixava a criteri polític poder debatre o no la moció. I, políticament, ens van negar el debat. Això és d’una gravetat democràtica descomunal! És clar que, darrere d’aquest posicionament, hi ha l’intent d’amagar un error garrafal de l’equip de govern: un solar que era un equipament per al poble va passar per obra i gràcia del POUM a ser un terreny a l’abast del mercat lliure que permetrà omplir butxaques privades i empobrir projectes públics.
Hi ha qui omple els ciutadans de petons i abraçades quan s’acosten eleccions i treu urpes i dents quan estem fora del període electoral. A la política, com a la vida, no tot s’hi val per guanyar. Jo recomanaria menys petons i mossegades a canvi de més i millors relacions. És clar que, qui soc jo, a la fi, per dir-li al llop que no mossegui tant i al polític professional que no petonegi tant?
Potser el ciutadà també quedarà perplex quan sàpiga que els petons de llop enganyen.