“No et facis la víctima!” “a plorar a casa!” “No n’hi ha per a tant” “no passa res” “seeeempre queixant-te!”…
Quan algú ha estat víctima d’un abús, d’una injustícia, d’una agressió… sovint encara en rep una altra des del propi maltractador, agressor, abusador, repressor… en forma de frase o de fet. Ve a dir que tot el que li passa a qui rep encara és poc, que l’agressor, abusador, repressor… encara té massa paciència. Que la víctima es queixa per no res, perquè qui té la força té la raó i motius més que suficients per agredir o abusar molt més del que fa.
I que la víctima, en lloc de queixar-se tant, hauria d’esforçar-se a canviar per ser del gust de l’agressor, fer les coses que agraden al repressor o seguir el joc de qui té el poder i la força.
Culpabilitzar la víctima forma part de l’agressió. La condició de l’abús de poder porta implícit el menysteniment cap a les raons dels altres, cap a no donar importància ni rellevància a allò que preocupa als altres.
La lluita contra l’abús de poder està a les bases del pensament republicà: cal protegir els febles de les decisions arbitràries dels poderosos.
I cal tenir-ho sempre ben present: la repressió necessita menystenir els reprimits. En temps com els que ens ha tocat viure, val la pena denunciar els abusos de poder i donar veu a qui els pateix. I no parlo, només, del fet que l’alcalde vulgui amagar el debat al ple sobre la repressió.
Tenim feina, però també gent disposada a fer-la.