Manuel Marchena

Sovint alguns han volgut veure en la justícia un poder que permet limitar els excessos de la política i, sobretot dels politics, que en l’exercici del seu poder legislatiu han actuat massa sovint amb tics d’autoritarisme i corrupció. De fet, des d’un punt de vista conceptual, la justícia sembla un contrapès necessari que hauria d’obligar a aquest poder legislatiu a contenir-se en les seves atribucions i expansions. I sembla que seria un antídot infalible sinó fos perquè la justícia esta composta essencialment per jutges que poden tenir tantes imparcialitats i interessos particulars com els politics. Amb la gravetat que als politics se’ls ha de permetre tenir ideologia i parcialitat mentre que les sentencies dels jutges s’haurien de basar només en preceptes tècnics i no en apreciacions d’opinió i creences personals. El jutge Manuel Marchena és un cas molt representatiu d’aquesta cúpula que forma part del regim del 78. Després de la mort de Franco no hi va haver la necessària ruptura democràtica amb la dictadura i, per tant, la transició va incorporar totes les velles estructures d’Estat que feien molt inviable un plantejament plenament democràtic. Policies, jutges, militars, funcionaris d’alt nivell, politics i periodistes foren incorporats massivament a un procés teòricament democràtic sense cap depuració ideològica. El resultat d’això és l’essència d’un Estat que respon més a criteris “nacionals”, autoritaris i repressius que a valors democràtics, tolerants i  federals. Es preservava un concepte d’estat basat en elements identitaris, limitadors i excloents en detriment de plurinacionals, plurilingües i de diversitat. Tant es així que la màxima autoritat d’aquest Estat va recaure en la monarquia que havia imposat la mateixa dictadura. I encara més. La manifesta corrupció d’aquest cap d’Estat ha estat sistemàticament coberta pels principals partits politics fins i tot permetent-li una inviolabilitat permanent després de deixar el càrrec oficial. PSOE I PP han estat més compromesos en mantenir el regim del 78 que en propiciar un estat modern, transparent i plenament democràtic.

El currículum de Manuel Marchena és tan llarg com nefast: Ponència condemnant el cas Atutxa que anys després el TEDH acabaria revocant, refús a obrir una investigació contra Pablo Casado per les suposades irregularitats en el seu màster, va formar part del tribunal que va condemnar al jutge Baltasar Garzón pel cas Gürtel, maniobres per admetre recurs del PP contra Gürtel i rebaixar la condemna, responsabilitat en que el diputat Alberto Rodriguez d’ Unidas Podemos perdés l’escó per motivacions molt personals, declaracions en relació a la sentencia del procés que tenen poc a veure amb el dret i molt amb la seva ideologia conservadora i espanyolista.

Ara ha sortit una noticia que denuncia que el jutge Marchena i els seus fills tenen comptes milionaris en una entitat bancària de Luxemburg. Malgrat l’aparença de credibilitat jo demanaré totes les proves que verifiquin aquesta informació. Estem massa acostumats a les fake news de l’Estat com per no voler ser exigents amb les informacions que ens arriben. Però tot te pinta de veracitat.

L’actuació de molts jutges de la cúpula judicial tanquen el cercle de la sostenibilitat amb el terme “todo por la patria” de la guàrdia civil. Els politics de l’Estat prolonguen la seva repressió a través de les instancies judicials sabent que aquesta continuarà la seva labor.  Arribats aquí ja no te massa sentit parlar de desjudialitzar la política ja que part d’aquesta es comporta amb un tarannà més propi de l’extrema dreta que com a fidel interpretadora de les lleis. Que, tot sigui dit de pas, els legisladors ja han aprovat prèviament per tal que puguin ser interpretades més en clau ideològica que tècnica.

Com diem d’una manera molt nostrada: Ni un pam de net!!.