És molt de provable que molts de vosaltres hagueu sentit en els mitjans de comunicació l’arribada dels fons europeus de cooperació o Next Generation. Per contextualitzar-lo en la nostra història moderna, un Pla Marshall com el desplegat pel govern dels Estats Units per a reconstruir l’Europa occidental després de la segona Guerra Mundial, per cert unes ajudes de les quals Espanya va quedar al marge. En to de sàtira i crítica, el director de cinema Luís García Berlanga va rodar la pel·lícula ‘Bienvenido, Mister Marshall’ l’any 1953, una parodia de la situació política dictatorial i econòmica de l’Espanya de mitjans de segla XX. En el context actual, no son els Americans qui venen al rescat, sinó és la mateixa Unió Europea qui ha engegat el seu propi pla Marshall. El juliol de l’any passat, els caps d’Estat i de govern d’Europa van acordar la inversió de fons públics més gran mai aprovat, els anomenats Next Generation (NGEU), amb un volum d’1,8 bilions d’euros. Clarament un canvi de paradigma en relació la crisi financera de l’any 2008, on les condicions draconianes dels préstecs i el paper intrusiu de la troica (el BCE, la Comissió Europea i l’FMI) van imposar estrictes polítiques d’austeritat dirigides a la limitació de la despesa pública. Una retallada de polítiques públiques que clarament no ens ha permès afrontar amb garanties la crisis actual. És evident que necessitarem un pla de xoc, no només per recuperar les nostres economies, sinó per iniciar el camí a una recuperació veritablement social. Els NGEU finançaran despeses no recurrents que suposin un canvi estructural i que puguin incidir en un impacte real sobre la resiliència econòmica i social, la sostenibilitat, la competitivitat a llarg termini i l’ocupació, amb prioritat per les reformes i inversions que donin suport a la transició sostenible per afrontar el canvi climàtic i a la transició digital. A priori, son subvencions o préstecs en condicions favorables, cap als estats membre, per inversions i reformes que han de permetre ajudar les economies nacionals a recuperar-se i oferir alleujament als pressupostos nacionals. És en aquest marc on els ciutadans hem d’exigit i ser garants perquè aquests fonts serveixin per reforçaran la cohesió social i demostrar solidaritat, innovació i capacitat per sortir d’una crisi sense precedents. No podem permetre’ns una transferència estrictament cap al capital privat. Dit d’un altre manera, l’empresa privada ha de ser la subsidiària indirecta de la inversió dels fons europeus cap a sanitat, habitatge públic, formació laboral i el canvi energètic. Des l’administració local hem de demanar de forma clara i transparent un marc administratiu dels NGE que s’encarregui de la seva gestió (avaluació, selecció, seguiment i execució) i les funcions i atribucions de les diferents administracions que han d’intervenir en aquests procediments. És imprescindible un marc de participació de tots els agents socials que garanteixi una coresponsabilitat en el disseny, la selecció i avaluació dels projectes.

Al igual que el petit poble espanyol de Villar del Río es preparava a la pel·lícula d’en Berlanga, per a rebre la visita dels americans, tot jugant en el casino del poble amb dòlars falsos, preparem-nos per l’arribada dels fons europeus però amb inversions de proximitat reals.